29 de maig 2015

La importància dels fluxos monetaris

Article Hora Nova 26/05/15

Perquè les borses pugin, no n’hi ha prou que l’economia tingui símptomes de millora.  La gasolina és el diner i el diner entra quan els nous inversors perden la por. Mentre la gent no tingui clar que la recuperació és sòlida, no entraran decididament a comprar accions havent-se perdut ja la primera part de la pujada que és la més forta.
Els fluxos compradors elevats i constants redueixen la volatilitat dels mercats fent  pujar fortament les borses sense correccions apreciables, una situació poc menys que idíl·lica. L’increment dels fluxos va començar a notar-se al darrer trimestre de 2013, quan l’Ibex ja havia pujat més d’un 60% des de mínims. Fins avui, els fluxos anuals han anat augmentant, sent el 2014 un bon any i millorant el que portem d’any les dades de 2014.
Els percentatges que tant les institucions com les famílies mantenen invertits en renda variable són avui inferiors als que tenien abans del 2007, els quals són inferiors als que mantenien abans del 2000. En altres paraules, la mera normalització dels nivells d'inversió en renda variable en les carteres, assegura un flux comprador de renda variable sostingut en el temps. Estem, a més, en un entorn on les alternatives d'inversió tenen una expectativa de rendibilitat molt baixa o fins i tot negativa. Es donen, doncs, les condicions objectives perquè no només es recuperin nivells passats d'inversió en renda variable, sinó fins i tot perquè se sobrepassin.
Queda molt diner per entrar, però el risc de sobreescalfament encara és lluny, per què les borses europees encara cotitzen amb descomptes importants, amb l’excepció de l’americana que es troba valorada correctament.




Fluxos monetaris de la borsa espanyola dels darrers 3 anys

22 de maig 2015

Hi haurà vertigen a les borses?

Article Hora Nova del 19/05/15

Estem a les portes de l’estiu, i les borses europees continuen a nivells, que per molts operadors, són de vertigen.

Actualment ens trobem en una situació lateral entre uns nivells a l’Ibex dels 11.000 punts i els màxims anuals en 11.900 punts. Als 12.250 punts trobem una gran resistència que costarà de superar, i molts operadors, per sobre dels 11.500,  s’estimaran més realitzar beneficis i esperar retallades per tornar entrar.

Sense tenir cap indici de caiguda important, la meva experiència hem diu que normalment per superar aquests esculls importants, el mercat ha de retrocedir en algun moment de manera important, entre un 15% o 20% pel que es diu agafar més impuls.

El fet d’haver aconseguit els objectius que hi havia  per tot l’any en tres mesos no ajuda gens. Pensem que molts fons de renda variable superaven el 20% de rendibilitat a principis d’abril i moltes carteres han reduït la seva exposició a borsa esperant caigudes.

El BCE té molt a veure amb la rendibilitat aquest inici d’any i podria allargar-se la seva influència encara molts mesos més. Però que pot passar per què l’Ibex retalli fins els 10.000 punts? Sempre tindrem la incertesa de Grècia i,  a la tardor, el tema de les eleccions nacionals, però a mi el que realment hem preocupa, és la borsa americana. (Veure gràfic).


Des de 2009, l’SP500  ha pujat  sense cap correcció de consideració . Una correcció normal podria arrossegar a les borses europees força avall.  Ja sabem com se les gasten els americans alhora de recollir beneficis, amb caigudes ens pocs dies molt verticals, provocant gran sensació de pànic però, si passa, seria un gran oportunitat.

18 de maig 2015

Espectatives d’augment de la inflació fan caure la renda fixe

Article Hora Nova  12/05/15

Com fa temps ja anuncio, estem veient caigudes a la renda fixe. El preu del bo alemany ha passat de rendir 0.05% a 0.65% en poques setmanes. Davant les expectatives d’increment de la inflació, els fons d’inversió venen bons, fent augmentar la seva rendibilitat. Tampoc era normal el que passava i és normal corregir desviacions dels mercats.

Totes les polítiques van encaminades a incrementar la inflació. Però per què? La idea de la  inflació necessària és una manipulació interessada des del poder per reduir els problemes de finançament de les autoritats: mitjançant reducció real dels deutes i interessos a pagar pels governs; mitjançant les diverses vies de recaptació impositiva que genera la pròpia inflació i facilitar la col·locació de quantitats creixents de deute públic quan els països  no suporten ja més pressió fiscal.

Sempre es parla de l’objectiu d’inflació prop del 2% per assegurar el creixement econòmic,  però ja s’està parlant que els Bancs Centrals haurien de pujar aquest objectiu al 4%. Com va decidir-se que aquest nivell era l’adequat? Això be de l’època d’Alan Greenspan, antic president de la FED, que va considerar que aquest era l’objectiu dient:  "El nivell de preus ha de ser l'adequat perquè les decisions de compra i inversió de famílies i empreses no es vegin alterades".

No van  interpretar-se bé les paraules de Greenspan i les caigudes de preus són la resposta de l’economia als excessos del passat. Amb la situació actual de moltes famílies, aquest objectius no són els adequats i la disminució de salaris reals amb més inflació no és acceptable. Espanya  té un diferencial d’inflació respecte Europa molt gran, que ha estat perjudicial i ens ha portat on som ara.


7 de maig 2015

Quan l’experiència no ha servit de res

Article Hora Nova del 05/05/2015

L’afirmació molt corrent que la crisi que sofreix Europa no s’hi ha posat remei més ràpid  perquè te un caràcter  excepcional, tant en durada com amb profunditat,  no és del tot encertada al meu parer.

Caiguda preu  immobles i accions, morositat, restricció en el crèdit, increment del deute públic no són problemes nous en una crisi.  A l’any 1990, el Japó ja va tenir una crisi financera i immobiliària de la que encara no s’han recuperat i explicar les conseqüències d’aquella crisi és veure moltes de les coses  que estant passant ara a l’Eurozona.  La conseqüència final d’aquella crisi va ser un període de deflació o caiguda de preus de prop de 20 anys que comporta que les persones deixin de consumir impedint una recuperació duradora. 

El Premi Nobel Paul Krugman ja fa temps va dir que ens hem d’allunyar de les polítiques que normalment serien prudents en una crisi normal i les polítiques d’austeritat juntament amb les polítiques fiscals preses, empitjoren el creixement de manera activa.

Europa ho està fent encara pitjor que Japó i això és causa de les grans divisions a l’Eurozona, sobretot Alemanya, que insisteix amb moneda forta, austeritat i  un grau de solidaritat amb els països del sud mínim. Mario Draghi és l’únic que està fent tot el que pot però ha de rebre l’ajuda de les polítiques fiscals de tots els països.

Si  l’efecte positiu del Banc Central Europeu passa sense la col·laboració de tots , i això s’ajunta amb altres crisis i conflictes armats,   la recaiguda que podem tenir serà molt més greu que tot el que hem passat fins ara.


5 de maig 2015

Què està passant aquí?

Article Hora Nova 28/04/2015

Hem vist  la trajectòria a l'alça de les borses els últims anys i també hem observat al nostre voltant que els diners no arriben a la gent. Què està passant aquí?

Els EEUU, que ja surten de la crisi, són la referència. En els últims anys, els beneficis s'han repartit cada vegada més entre els accionistes, en comptes de ser invertits per contractar més gent i pagar-los millor. I últimament les companyies, fins i tot han estat demanant diners prestats per fer aquests repartiments, perquè amb les taxes d'interès tan baixes, és una forma relativament barata de tenir als accionistes contents i de fer que els preus de les accions pugin.

“La salut del sistema financer tal vegada importi menys per a l'economia real del que alguna vegada va importar”, escriu el professor JW Mason,  “perquè les finances ja no són un instrument per proveir de diners als negocis productius, sinó per fer diners amb ells”. El finançament de l'economia ha separat els beneficis de les empreses del benestar de la gent.

Normalment el crèdit abundant seria un fort estímul per una major inversió però, en l'economia finançada actual, el vincle entre disponibilitat de crèdit, producció real i creixement d'ocupació, no existeix.
La tesi de Mason diu: “Els negocis tenen altres metes a més de generar beneficis per als seus accionistes. La reforma de llarg termini que es necessita no és només de política monetària, sinó una de política creditícia, per decidir cap a on es dirigeixen les inversions dels préstecs”.

No sóc molt optimista  i amb les mesures actuals d’Europa, sembla que anem pel mateix camí que els EEUU.